En molts pocs dies de diferència –fins i tot hores- he llegit opinions del tot oposades sobre el futur del periodisme. Fem-ne un resum:
Jaume Roures: el bruixot del periodisme
“D’aquí 15 anys el paper no existirà i en la seva caiguda arrossegarà el concepte de periodisme rigorós i de qualitat que va entrar en crisi des del moment en què la gent va començar a informar-se a través internet”. Darrera d’aquestes paraules hi ha el president de Mediapro, Jaume Roures, un dels factòtums de la comunicació a l’estat espanyol i accionista majoritari del diari Público, que va tancar fa un mes.
Roures ho va dir la setmana passada durant un dels Esmorzars de Treball de PWC i La Vanguardia. I parlant específicament sobre Público va assegurar que “va patir la crisi econòmica, la crisi del paper i la crisi del concepte de periodisme, i el mateix els passarà a d’altres diaris”.
Susana Quadrado: l’esperança és l’últim que es perd
El mateix dia que Roures es vestia de bruixot i anunciava el final del periodisme en paper, a La Vanguardia hi llegíem un article que, precisament, carregava contra aquests bruixots. La periodista Susana Quadrado assegurava “És fàcil que el desànim s’apoderi de les nostres anàlisis quan parlem del futur dels diaris. Que hi ha inquietud és innegable perquè el sector viu immers en una brutal transformació. Encara que no és per fer-se l’harakiri. De pura por o per incapacitat per defensar els diaris en paper, alguns malastrucs d’aquesta indústria pronostiquen el pitjor. No saben fer res més que dibuixar una mena d’apocalipsi zombi per als diaris”.
Susana Quadrado aposta per deixar enrere el desànim i “donar la cara per la qualitat. Per aquell periodisme que pot generar un espai públic de reflexió, de discussió o simplement de solidaritat”. I per demostrar que això és possible s’agafava a la història de quatre nois de Sant Pere de Torrelló que havien vist com el seu somni de viatjar als Estats Units i assistir a un concurs de robòtica es complia gràcies a l’impacte generat per una notícia de La Vanguardia. Els faltaven 9.000 euros per poder tirar endavant el projecte i gràcies a la visibilitat que La Vanguardia va donar al cas van aconseguir-los in extremis.
Soledad Gallego-Díaz: les arrels del periodisme
Jo, la veritat, em quedo amb el què va dir una periodista amb molta mili durant la inauguració del Màster de Periodisme UAM-El País el 15 de març. Segons el resum que en va fer El País, Gallego Díaz considera que “el periodisme s’enfronta a un profund canvi, tant per l’aparició de noves eines com pel model de negoci. I com en totes les transformacions brutals, Soledad Gallego-Díaz pronostica que hi haurà morts. La pregunta no és quants periodistes quedaran en el camí, sinó si el mateix periodisme serà una d’aquestes víctimes. Segons la seva opinió, hi ha el risc que l’onada de transformacions el portin a ser engolit ‘per aquesta cosa molt més extensa, i molt diferent, que és la comunicació. El més trist és que de pur por que ens matin, els periodistes acabem disparant-li un tret al periodisme. El problema no és si segueix existint el diari en paper o en la tauleta. El problema és: què és el periodisme en aquesta nova època?’. Gallego-Díaz assegura que una forma de suïcidar és confondre periodisme i comunicació. ‘Potser tot és comunicació, però el periodisme té regles, normes i objectius determinats. Si per saber el que passa a Homs n’hi ha prou amb Twitter, Facebook o els blocs, per què va anar allà i hi va morir la periodista Marie Colvin?’”.
Durant la seva conferència, Soledad Gallego-Díaz va recordar les obligacions bàsiques del periodista: dir la veritat, ser lleial als ciutadans, ser independent respecte a les fonts, exercir el control del poder, etc. I amb això em quedo.